L’Emmona és una ultra molt i molt dura (diria que la més dura o, si més no, una de les més dures de Catalunya) però, com que hi ha qui en vol més i més, poc a poc es va endurint encara més (tot i que sembli humanament impossible d’assolir). Va passar de 103 km i 11.433 m desnivell acumulat el primer any, als 106 km i 16.600 m desnivell acumulat els següents anys, i enguany a 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat. Són una barbaritat de kms, per terreny d'alta muntanya, i amb moltíssim desnivell (jo a les caminades de resistència de la CCCR com a molt faig un desnivell acumulat d'uns 6.000 metres i pico)... Enguany oferien 3 modalitats: la gran ultra amb aquests 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat, la ultra trail de 122,57 km i 18.278 m desnivell acumulat (que ve a ser l’equivalent a l’antiga ultra), i la trail de 66,49 km i 9.863 m desnivell acumulat (que ve a ser com una antiga marató que també oferien els darrers anys però augmentada).
El meu pare mai se la vol perdre i enguany no ha estat l’excepció. Li feia molta il·lusió provar les 100 milles (els 171,63 km) però, essent conscient que només fa uns 6 mesos que es va operar el genoll, finalment va tenir seny i es va conformar amb la trail.
Aquest any no tocava: primer el meu pare es pensava que no podria fer ni la gran ni la petita de les Emmona degut a la operació al genoll, després d’haver superat bé unes quantes caminades de resistència es va apuntar a l’Emmona “petita” i, arribat el gran dia, la meteorologia va fer que primer la neutralitzessin i finalment la suspenguessin. En aquells moments la majoria dels participants estaven a Vallter després d’haver fet 38,4 km i 3.335 m desnivell positiu i 1.954 m desnivell negatiu, alguns feia hores que estaven allà neutralitzats a l’espera de si el temps millorava i els deixaven prosseguir, a alguns en un petit moment de clariana els havien deixat prosseguir però després un cop superat el cim de Bastiments (que no és pas poca cosa) els havien fet recular novament a Vallter, sembla ser que de Vallter a Núria estava complicat sobretot pel pas pel Pic de l’Infern on hi havia tempesta de calamarsa, boira, fred, etc. Només els pocs més ràpids van poder finalitzar la trail. Pel que fa a la ultra i a la gran ultra, que també van acabar essent suspeses en algun punt una mica més tard que el trail, per poquet ni els participants més ràpids van poder finalitzar. Han aparegut vàries crítiques vers la organització però crec que tots els que hem patit algun cop algun contratemps d’aquests o semblants, i a cims d’aquestes alçades (per sobre els 2.000 m), podem comprendre la decisió dels organitzadors. A més, després de tota la immensa feinada que ha de comportar una prova com aquesta, ells deuen ser els primers en lamentar haver de prendre una decisió així.
Amb ma mare havíem anat a Vallter, sense que el meu pare s’ho esperés, per animar-lo ja que més o menys era el punt que conformava la meitat del trail. Vam arribar i ens vam trobar tot el sarau: molts participants allà aturats, juntament amb molts familiars i amics seus, la cursa neutralitzada i cares de tot tipus (de cansament, d’enfadament, d’alleujament, de decepció, de preocupació...), l’arribada en compta-gotes d’alguns participants, els organitzadors contactant amb organitzadors d’altres punts per conèixer l’estat del temps i prendre decisions, la bogeria del temps (sol, pluja, boira, etc, tot anava i venia en qüestió de minuts; a Vallter era un canvi constant, als cims no ho vèiem però el temps estava fatal)... Poc després de que anunciessin que la cursa es suspenia i que posarien a disposició dels participants autobusos per retornar a Sant Joan de les Abadesses, va arribar el meu pare, passades les 15:30. Gran alleujament per a nosaltres. Ens va explicar que a ell només li havien caigut quatre gotes d’aigua just abans d’arribar a Vallter i que s'havia trobat algo de boira també just abans d'arribar a Vallter, i que ja sabia que la cursa estava suspesa perquè uns participants que anaven més o menys al seu ritme van rebre una trucada d’uns altres participants comunicant-los la notícia. Comprensió vers l’organització però un buit dins per no poder acabar l’Emmona. Vam estar esperant una estona sense èxit si vèiem arribar d’altres participants coneguts, i cap a casa. Ara a esperar l’Emmona 2016...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada