18/08/2012 Marató del Montcalm

Després de la fantàstica experiència de l'any passat, havíem de repetir la Marató del Montcalm, bé, la caminada "paral·lela": uns 22 km amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres per muntanya pura i dura amb ascensió al Montcalm i a la Pica d'Estats.

Amb el papa vam arribar a Auzat el divendres al vespre, vam anar a buscar els dorsals, vam instal·lar-nos al càmping, dins els actes del Festival de Muntanya de l'Ariège vam veure una exhibició de vtt freestyle que ens va fer posar els pèls de punta, vam sopar i a dormir. El dissabte a les 5:30 vam pujar als mini busos que portaven als caminadors al pàrquing de l'Artigue, i a les 6:00 vam iniciar la caminada amb els frontals posats.

Tot i que enguany sabia el que m'esperava, vaig reviure moltes de les emocions de l'any passat, i és que... El paisatge és espectacular, primer ziga-zagues guanyant alçada dins un bosc, després alta muntanya "normal" i finalment verticals muntanyes de roques vermelloses (diferenciant-se clarament de les muntanyes de roques blanquinoses del darrera), estanys, restes de neu, ..., el paradís. Els avituallaments i la senyalització impecables, és impossible perdre's perquè metres i metres de cinta marquen el camí, i també és impossible deshidratar-se perquè cada dos per tres algú et dóna un gotet d'aigua i te'l reomple tant cops com vols, nosaltres no vam fer ni un glop de les nostres cantimplores i això que va fer moltíssima calor. I quant els corredors de la marató comencen a avançar als que fem la caminada, ens sentim petitíssims, els primers anaven molt distanciats de la resta, com veritables màquines. Pels francesos és un gran esdeveniment però també hi ha molts catalans. A molts avituallaments ens picaven dient "catalans o espagnols?" i al dir nosaltres "catalans" ells deien "alors pas espagnols! catalans!", jejeje.

Enguany vam tardar unes 8 hores amb parades incloses en fer el recorregut, coincidint sovint amb en Philippe, un senyor gran francès que ha fet les 23 edicions de la caminada, si ho vaig entendre bé. Dalt la Pica d'Estats, a mig empastifar-me de crema solar, vam poder animar al galopaquegalopa que estava fent la marató. Per acabar la festa, un dinar self-service comunitari amb tots els altres caminadors i corredors, i una merescuda dutxa revitalitzant al càmping.

Molt recomanable!

A la tornada, encara en terreny francès, vam veure varis focus d'incendis. Molt trist.

14/08/2012 Nocturna al Cap de Creus

Una sortida ben diferent i ben xula, organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca: anar xino-xano de Llançà al Cap de Creus de nit, esmorzar, veure la sortida del sol, i tornar amb barca.

Ens va permetre veure amb uns altres ulls els darrers 20kms de les 24 hores del Cap de Creus. Els vam fer també de nit però sense cansament previ i en sentit invers: Llançà, Port de la Selva, Sant Baldiri, i Cap de Creus. Si a les 24 hores són kms que se'ns fan eterns i les seves petites pujades i baixades ens semblen grans cims, a la nocturna vam descobrir que és una excursió força suau. Si a les 24 hores es pot dir que anem sols, a la nocturna vam anar en grup, amb els avantatges i els inconvenients que això té, un no pot anar al seu ritme però ningú es perd.

En la foscor i el silenci de la nit vam observar embadalits com queien algunes estrelles, ens vam sentir importants quant un grup de joves amb ganes de gresca ens va fer un túnel amb "ola" inclosa, i vam intercanviar paraules, riures, idees i projectes amb l'Albert de Llançà.

Petita decepció... Esperàvem que la llum del far del Cap de Creus ens guiés fins a ell però no estava encès! A causa de la crisi?

La sortida del sol es va veure una mica enteranyinada per la boira però, tot i això, va ser tot un espectacle.

El viatge de tornada amb barca va ser tranquil però entretingut ja que ens va ensenyar les peculiars formes del paisatge del parc natural del Cap de Creus que l'erosió del vent ha anat dibuixant amb el pas del temps, també les seves petites cales, el pas d'altres barques, etc.

A l'arribada a Llançà, el papa, en Genís i jo vam completar la sortida amb un refrescant bany al mar.

12/08/2012 Puigllançada + Tossa d'Alp

Després d'un finde de descans per imprevistos varis, un dissabte a la piscina per sobreviure a l'onada de calor, i un diumenge profitós amb un 100 cim (el Puigllançada) i ja en porto 40, i una espineta fora (pujar al Refugi Niu de l'Àliga de dia).

Diumenge el papa, el Bitxo i servidora vam deixar el cotxe al pàrquing Alabaus de l'Estació d'Esquí La Molina (per això vam abandonar la N-152 de Ripoll a Puigcerdà per agafar la BV-4031 cap a Castellar de N'hug / Berga i de seguida vam veure el pàrquing). I, encara amb lleganyes als ulls, des de La Molina a 1.825 m vam pujar a peu pel dret (sense fer voltes i més voltes per la corresponent pista) fins al Puigllançada a 2.409 m (per cert, recentment han retirat l'antena repetidora de telefonia fixa que hi havia en aquest cim). Des d'aquí vam tenir vistes al Refugi Niu de l'Àliga, la nostra següent fita, i al Pedraforca, al Cadí-Moixeró, al Carlit, als cims de l'Olla de Núria, etc. Hi bufava un vent fred que ara a l'estiu era agradable.

Després avall també pel dret però ara per l'altra vessant fins a Coll de Pal a 2.070 m, i pujada al Refugi Niu de l'Àliga a 2.520 i a la Tossa d'Alp a 2.537 m (el refugi i el cim estan l'un al costat de l'altre, i la Tossa d'Alp és el punt més alt de la zona) resseguint el GR i Cavalls del Vent. Resulta que fa 3 anys vam fer aquesta travessa i ens vam trobar amb un petit ensurt... A finals del primer dia jo vaig començar a quedar-me sense forces, així que vam afluixar el pas i vam pensar que arribaríem al refugi on havíem de dormir just quant es fés de nit. Però va i amb la primera foscor també va arribar la boira, i ens vam trobar a 4 passos del refugi però sense saber-hi arribar perquè no vèiem res de res, ni al Bitxo que és de color blanc. Vaig treure el GPS i vam començar a fer passos a cegues seguint el track, paral·lelament vaig telefonar al refugi per si podien sortir a buscar-nos però evidentment cobertura 0 patatero, i quant ja pensava mig en broma mig en serio en el telèfon d'emergències 112 va i vam divisar les llums del refugi al qual ens vam dirigir en línia recta per sobre de tot allò que se'ns va posar al davant. Diumenge el camí allà on ens vam ben desorientar ens va semblar d'allò més fàcil.

I tornada pel mateix lloc. És a dir, avall cap a Coll de Pal, amunt cap al Puigllançada, i avall cap a la Molina. Una muntanya russa. I això que el papa m'havia dit que carenejaríem! Jaaa! Van sortir uns 20 kms amb uns 1.500 m de desnivell positiu.

Vam pensar que potser no ens deixarien fer aquesta ruta o que potser se'ns posarien els pèls de punta al fer-la i veure l'incendi de la Cerdanya que havia començat el dia anterior però per sort no vam veure ni foc ni fum, només varis helicòpters sobrevolant la zona. El que sí vam veure van ser molts cabirols i molt a tocar, una cosa que mai hagués pensat perquè de seguida corren lluny dels humans però en aquesta ocasió van estar molta estona observant com ens acostàvem sense moure ni un pèl, va ser un instant especial.

28/07/2012 Cursa de Festa Major de Torelló

El meu pare, el meu tiet Ramon, i la Lourdes (la dona del meu cosí) van anar a fer els 5 km de la Cursa de Festa Major de Torelló: un parell de voltes pel poble.

Com sempre, primer va arribar el meu tiet Ramon, seguidament el meu pare amb un temps de 23m 57s, i després la Lourdes.

Andorra (parc natural de la vall de Sorteny) i Platja

3 dies després de la marxa cap a la independència, va i amb en Genís i el Bitxo ens n'anem a Andorra amb la intenció de fer un parell de cims, el Tristaina i l'Estanyó, i relaxar-nos a Caldea abans de tornar. Quant ho vam programar no vam tenir en compte les possibles seqüeles dels 100 i pico kms de la marxa cap a la independència...

Vam començar per una cosa light, anar al refugi de Rialb, que em va servir per comprovar que caminar caminava però que no estava al 100%: vaig fer una aterrissada i vaig acabar amb una galta del cul ben morada i amb el dit del mig de la mà esquerra destrossat (se'm va inflar com un botifarró). En Genís no va caure però va acabar amb dolor a una cama i quasi sense poder caminar.

O sigui que canvi de plans: primer relax a Caldea i després no dos sinó un cim, el més fàcil, l'Estanyó.

M'havien recomant el parc natural de la vall de Sorteny perquè presenta una gran riquesa florística, amb més de 700 espècies i, en particular, el pic de l'Estanyó perquè és el segon pic més alt d'Andorra i no és precisament de gran dificultat (no cal grimpar, el camí està perfectament senyalitzat, l'entorn és fantàstic, etc).  I, sí, no em va decebre. Però finalment en Genís va fer repòs i només el Bitxo i jo vam anar a fer el cim. Vam sortir del punt d'informació del parc natural a 1.782m, amb una hora ens vam plantar a l'estany de l'Estanyó a 2.340m, i amb una hora més al pic de l'Estanyó a 2.915m. Pràcticament no vam veure humans en tot el camí, i quant per fi en vam veure (una parella de gallecs) els vaig atacar perquè ens tiressin una foto, jejeje! Moltes vegades sort del Bitxo perquè jo, pujant amb el cap quasi tocant els peus, sovint perdia les senyals, però només havia de mirar on estava ell perquè té el do de no sortir mai del camí! Va ser una petita aventura això d'anar a un lloc que no coneixia jo sola, bé, amb el Bitxo.

I, després, gràcies a l'Anna & family, un cap de setmana a la platja.