Diumenge vam fer no 1 sinó 4 cims! Anàvem amb la intenció de fer el Balandrau perquè ens comptés pels 100 cims i perquè en teníem bons records però vam acabar fent seguits tots els cims de la zona que fa alguns anys havíem fet un a un en diferents caps de setmana.
En aquesta ocasió vam ser el meu pare, en Lluís Pratdesaba, en Genís, jo, i el Bitxo i la Duna. I l’aventura va començar només de sortir de casa... Pocs segons després d’arrencar el cotxe, encara a mig posar-nos el cinturó, ens va parar un policia no sé si pel tema cinturó o per un control d’alcoholèmia o per les dues coses. La qüestió és que a la pregunta de “on aneu” el meu pare va respondre “al Balandrau” i va i el policia ens va deixar passar. Jo vaig pensar que era estrany que ens deixés continuar sense més ni menys després d’enxampar-nos a mig posar-nos el cinturó i a sobre amb la resposta del meu pare, perquè el policia segurament no sabia què era el Balandrau ni on era ni res, no sé, és com dir “al Torres”, essent aquest un restaurant que evidentment no tothom té perquè conèixer. Però és que resulta que uns minuts abans el mateix policia havia parat a en Lluís Pratdesaba i ell també havia respost “al Balandrau” afegint-hi “d’excursió” al veure la cara del policia. En fi, que vam riure una estona.
El punt de sortida de la caminada va ser al Coll de Meianell (anant de Ribes de Freser a Pardines, a mà esquerra hi ha una pista forestal que va direcció Tregurà, doncs més o menys a la meitat hi ha aquest coll). Des d’aquí en tot moment es veu el Balandrau i només cal seguir el caminet que hi porta que, tot i no estar senyalitzat, si que està ben marcat pel pas de la gent. Abans, però, nosaltres vam pujar a la primera muntanya que se’ns va posar al davant que va ser el Puig Cerverís. I, després sí, vam assolir el Balandrau, el més alt de la zona amb 2.585 m. Fet el cim vam esmorzar i vam gaudir de les seves esplèndides vistes i d’algunes restes de neu. Després en Genís va decidir retornar al cotxe i nosaltres vam fer via cap als cims veïns, primer els Tres Pics i després Fontlletera. Tot plegat una mica pel dret, però en aquest cas sense gaires problemes perquè les muntanyes d’aquesta zona són ben pelades. Aproximadament vam fer uns 14 kms amb uns 1.000 m de desnivell positiu.
Tot i fer sol, un fred i fort vent ens va acompanyar en tot moment i, per variar, em va congelar les mans durant la parada de l’esmorzar, aix, amb el que odio el dolor de tenir les mans fredes i sense tacte, i la ràbia que em fa que per més bons que siguin els guants no em protegeixin lo suficient! També de tant en tant vam tenir la companyia d’algun cabirol (la Duna va córrer rere un sense èxit) i algun immens "pájaru" ens va sobrevolar (suposo que a la recerca de menjar).
Resumint, una excursió per un entorn bonic, amb vistes agraïdes, amb l’encontre amb alguns animalons, que sempre fa gràcia, i sense massificació de gent. Per cert, actualment per aquí hi passa la travessa d’ Els Bastions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada