dimarts, 9 d’agost del 2011

Vacances: Camí de Santiago (a Astúries per la costa) d'Unquera a Villaviciosa

Fa un parell d'anys, amb en Genís i el Bitxo vam fer el Camino de Santiago portuguès per Galícia. Enguany, la darrera setmana de juliol, hem fet el Camino de Santiago de la costa o del nord per una part d'Astúries. La decisió la preníem un dissabte a corre-cuita i el diumenge al matí ja marxàvem amb el cotxe cap al punt de sortida...


Amb el cotxe, a l'anada i a la tornada, vam veure los Mallos de Riglos (a Huesca) i em van entrar unes ganes immenses d'anar-hi a caminar algun dia, no sé, son com unes minis Muntanyes de Montserrat. També vam veure el Embalse de Yesa (a Navarra) que, ara a l'estiu, semblava una senyora platja amb la seva aigua d'un to blau clar i la sorra a les vores, a més, hi havia gent banyant-s'hi, gent pescant, i autocaravanes a punt de passar la nit en un dels seus marges.


Bé, el diumenge, després de 10 hores de cotxe, vam fer nit a Pechón, un petit poble de Cantàbria envoltat de verd i algunes platges. I, l'endemà, ben d'hora al matí, vam deixar el cotxe a Unquera (a només 5 km de Pechón i fregant la frontera de Cantàbria-Astúries) per començar el Camino de Santiago que teníem planejat.


El primer dia el temps es va anar aguantant i vam tenir la sort que, degut a les obres a les carreteres, vam fer molt GR estalviant-nos així molt asfalt (una de les coses que no m'agrada del Camino de Santiago). Així, majoritàriament vam anar trepitjant verd i més verd, veient el mar a mà dreta i muntanyes a mà esquerra. Vam passar per petits pobles i vam veure moltes cases d'indians (gent que va anar a fer fortuna a Amèrica i que, perquè la gent del seu poble veigués que la vida li havia anat bé, es construïa una casa semblant a un mini palauet, d'estil americà), el poble més gran pel que vam passar va ser per Llanes, on vam dinar i on vam passejar pel seu mercat. En aquest  tram vam conèixer 2 francesos, al Pierre un rector / professor de filosofia i al Dominique un director d'un centre de disminuïts. Vam anar bastanta estona amb ells perquè en Pierre xerrava molt i era molt obert. També vam conèixer de passada 1 holandès, en Peter, però aquest anava més per lliure. Tot va anar bé fins que vam arribar a l'alberg on teníem pensat dormir perquè per internet havíem vist que hi havia jardí i vam pensar que hi podríem deixar el Bitxo lligat: la resposta va ser no. Ho vam provar a varis llocs amb jardí i sempre la resposta era no. Com no poden voler un gos lligat en un jardí??? Ooostres tu! Vam acabar fent uns 30 kms i quant començàvem a desdir-nos i a pensar en agafar transport públic per anar a buscar el nostre cotxe i engegar a pendre pel sac la caminada, va i passem per un petit poble, Celorio, i una dona que està en un terreny ens saluda i ens ofereix sidra i ens explica mil i una coses. Total, que el Bitxo va acabar passant la nit al seu terreny i nosaltres vam acabar dormint a la Pensión Costa Verde, la pensió d'una coneguda seva, la Chelu. La dona en qüestió es diu Nedi (de Nadina) i és... molt singular! però molt bona dona!


El segon dia el temps no ens va deixar treva: pràcticament va ploure tooot el dia. No va ploure a bots i a barrals però, com que la pluja era contínua, vam acabar amb els peus ben xops i imitant el jorobado de NotreDame amb les nostres capelines. Llàstima que plogués perquè en aquest tram vam tornar a seguir molt el GR per llocs encara més espectaculars que el dia anterior (des de la Playa de St Antolín fins a la Playa de Guadamía): era baixar a una platja, pujar a un penya-segat, baixar a una platja, pujar a un penya-segat. I... vam veure gent banyant-se en alguna platja plovent! També vam veure molts "bufones" (els d'Arenillas i els de Pría), que són forats a les roques dels penya-segats connectats amb abismes marins pels que les onades del mar empenyen l'aigua amb molta força, formant a la superfície sortidors d'aigua polvoritzada visibles des de l'exterior i que poden arribar a més de 20m d'alçada. El xiulet que fa l'aigua al pujar per l'estret canal és el que dóna el nom a aquesta formació. Es veu que és espectacular veure-ho. Quant vam aturar-nos a dinar un moment que no plovia, en una petita església, va i ens apareix en Peter, l'holandès, molt content d'haver-nos trobat i amb ganes de xerrar, no com el dia anterior. Dels francesos, ni rastra. Resulta que, a l'igual que nosaltres, en Peter estava dubtant de si anava pel camí correcte o no perquè només hi havia senyals del GR i cap senyal del Camino de Santiago. A mi m'era una mica igual perquè els paisatges m'encantaven. Llàstima de la pluja. Per culpa d'ella, després de 22 km, amb ganes d'una dutxa calenta, vam quedarnos a dormir a l'Hotel Rural Los Toneles, a Llames de Pría, ens van rebaixar el preu per ser peregrins i el Bitxo va dormir a la caseta del seu antic gos :) En Peter també va dormir a l'hotel rural. Sopant, mig en anglès mig en francès, ens va explicar que abandonava el Camino de Santiago, que l'endemà se'n tornava al seu país. Igual que nosaltres, no era el primer any que feia algun tram del Camino de Santiago. Però enguany havia ensopegat pluja i no li agradava, va dir literalment que venia a Espanya per veure el sol, que de pluja ja en tenia al seu país :( Abans de posar-nos a dormir, aprofitant que estàvem en un hotel, vam utilitzar el secador una bona estona per... assecar roba!!!


Al tercer dia, només de començar, ens vam ben liar! Sortint de Llames de Pría on havíem dormit, amb pocs minuts arribàvem a la Playa de Guadamía i allà s'acabaven les senyals del GR o nosaltres no les vam saber veure... La qüestió és que hi havia una ria i o ens descalçàvem i la creuàvem i vèiem si a l'altra banda hi havia senyals de GR o resseguíem la ria per un camí quasi inexistent fins arribar en algun punt on creuar-la. Després de molt dubtar, vam començar a resseguir la ria enganxant-nos amb un munt d'arbusts fins arribar a un punt que vam dir prou perquè ni hi havia camí ni possibilitats de creuar la ria perquè cada cop era més fonda i més ampla. Al desfer el camí, vaig arribar fins a un cert punt i llavors em vaig ben desubicar, veia arbusts i arbusts i no sabia tornar! Per sort, en Genís ens va treure de l'apuro. Emprenyats per la pèrdua de temps, les esgarrinxades, la pèrdua de senyals i tot plegat, vam decidir tornar a Llames de Pría i caminar per la carretera fins al proper poble. El cabreig em va passar quant una dona que passejava ens va preguntar si fèiem el Camino de Santiago i al respondre-li que sí ens va donar un petit poema: "Una sola esencia, una sola, está en todos y cada uno de nosotros. Cuando nos llega su aroma nos proporciona calma y sentimos que todos somos uno." Al cap de pocs minuts va i... veiem una senyal del Camino de Santiago! Les senyals no ens van fer desviar més pel GR com els dos dies anteriors (ara que tenia ganes de veure on pepinos continuava el GR). Vam anar fent carretera i alguns camps fins arribar a Ribadesella (igual que a Llanes, vam ensopegar que era dia de mercat). En aquí vaig fer cures als peus d'en Genís perquè, al mullar-nos el dia anterior, li havien sortit ampolles. Aquest dia vam trobar-nos amb un grup d'alemanys (crec que una família), de vegades ells ens avançaven i de vegades érem nosaltres els que els avançàvem. Si el camí d'arribada a Ribadesella va ser psé-psé, el camí de sortida va ser per un passeig molt maco al costat del seu riu. Ara bé, després vam haver de fer carretera i més carretera fins a La Vega, un petit poble amb platja, on vam quedar-nos a dormir a la Casa Rural Ca l'Arcu, amb la Loli de propietària. Només vam fer 15 km però és que els peus d'en Genís no estaven per caminar més. Vam aprofitar la tarda i el sol que per fi es deixava veure per anar a posar els peus a la platja i al riu que hi desembocava, l'aigua no estava gens freda. Vam poder comprovar que, en allà, si un nen no té una taula de surf llavors no és ningú. I per fi, per sopar, vam provar el "chorizo a la sidra" que havíem anat veient en varis llocs, és de gust una mica més suau que el xoriç normal, està bo. Abans de dormir, accidentalment, es van cremar uns calçotets d'en Genís... després de rentar-los i estendre'ls una estona al jardí, els vaig posar sobre la làmpara de la tauleta de nit perquè amb l'escalfor de la bombeta s'acabessin d'assecar del tot i massa que es van assecar! El Bitxo va dormir dins l' "hórreo" de la casa rural, que estava ple de cebes. Es veu que una nit un gos no va deixar dormir a uns hostes i la Loli està escarmentada i no vol més gossos al seu jardí a la nit (de dia sí). L' "hórreo" és una construcció de fusta aixecada sobre uns pilars que està destinada a guardar el gra de manera que aquest queda aïllat de la humitat, és característic del nord-oest d'Espanya.


Al quart dia, després d'un molt bon esmorzar a la casa rural de la Loli, vam fer cap Arenal de Morís. I d'allà fins a La Playa, seguint el Camino de Santiago, vam passar ben arran de la costa i per caminets (no per carretera), talment com el GR, va ser un tram molt xulo on vam veure novament platges i penya-segats com el segon dia però ara sense pluja. En aquí vam creuar-nos amb un grup d'italians i... vaig trobar 3 calcetes enganxades en uns arbusts i més endavant 3 mitjons de noia també enganxats en uns arbusts. Vam decidir guardar-ho tot per si trobàvem la seva propietària però no vam tenir èxit (ella ho devia dur estès a la motxilla perquè s'assequés i no ho devia enganxar bé i ho va anar perdent). Després del tram arran de costa, carretera fins a Colunga on, un cop més, vam ensopegar que era dia de mercat. I més carretera. Passant per algunes cases aïllades ens va sortir un gos que volia atacar el Bitxo, un petit sust. I més carretera. Fins al Pernús, on vam decidir quedar-nos a la Casa Rural - Hotel del Pernús. El Bitxo cap al final va patir no per estar cansat sinó perquè feia molt sol i anàvem per carretera (això vol dir que se li cremen els coixinets dels peus), cada cop que hi havia una mini sombra d'un arbre s'hi estirava. Tot i que la mestressa tenia literalment pànic als gossos perquè havia tingut més d'una desagradable experiència, no va tenir cap inconvenient en que lliguéssim el Bitxo al seu jardí. Inclús, més tard, ens va dir que el podíem pujar a l'habitació! La mestressa ens va explicar que el dia anterior havia tingut allotjats 4 peregrins, l'endemà descobriríem qui eren alguns d'ells. Aquest dia vam fer 18 km, uns poquets més que el dia anterior.


Al cinquè i darrer dia, mentre caminàvem, no vam trobar cap peregrí. Ens va fer molt sol i molta calor però per sort aquest dia el camí ens va fer anar alternant camí amb força sombra amb carretera. Després de només 13 km vam arribar a Villaviciosa, seu de la Sidra El Gaitero, on vam decidir acabar el recorregut perquè, al ser un poble gran, hi havia transport per tornar a Unquera on teníem el cotxe. Mentre fèiem una petita parada en un banc abans d'anar a buscar l'estació d'autobusos va i, casualitats de la vida, vam veure els 2 francesos del primer dia, en Pierre i en Dominique, quina sorpresa més bona! Vam estar parlant uns i altres de com ens havia anat la setmana. Ells, igual que nosaltres, havien començat a Unquera (bé, a un poble a tocar) i volien arribar fins a Gijón però es quedaven a Villaviciosa perquè els faltaria un dia més per arribar caminant a Gijón. Ells havien dormit a la casa rural de Pechón el dia anterior que nosaltres (eren 2 dels 4 peregrins que ens havia comentat la mestressa). Anaven una mica més per davant de nosaltres i haguéssin arribat a Gijón però s'havien mig perdut pel camí. Vam anar a fer el got amb ells i vam xerrar una bona estona perquè l'autobús no sortia fins quasi 2 hores més tard. En Pierre, tot un intel·lectual, ell, jejeje. En fi, arribada l'hora d'agafar l'autobús, jo creuava els dits perquè la senyora que venia els tiquets m'havia dit que el Bitxo havia d'anar en un transportín al maleter i jo l'únic que tenia era una caixa de cartró d'un supermercat (havíem consultat per internet i no deien res d'això, només que s'havia de pagar un plus per les mascotes). Per sort, el conductor va ser molt més amable que la senyora que venia els tiquets: resulta que ell hauria de portar un transportin al maleter però que no el duia però no va tenir cap problema en que hi deixés el Bitxo dins d'una caixa de cartró. I així va viatjar el Bitxo durant 1,5 hores plenes de revolts i més revolts fins a Ribadesella. En allà ens vam despedir dels francesos perquè ells van decidir anar a fer un bany a la platja i nosaltres vam anar a dinar i després a agafar el tren fins a Unquera. Arribats a Unquera, vam decidir premiar-nos amb una xocolata amb corbates (no de vestir sinó de menjar, són típiques d'aquest poble, són unes pastes allargades de pasta de full).


Vam dormir a Pechón com el primer dia abans de començar el Camino de Santiago. I, diumenge, les 10 hores de cotxe fins arribar a casa amb un bon regust de vacances.


Vam acabar fent una mica menys de la meita del Camino de Santiago de la costa o del nord per Astúries: d'Unquera (famosa per les corbates) a Villaviciosa (famosa per la sidra), no vam poder acabar d'arribar a Gijón. Uns 95 km en 5 dies, uns 19 km/dia de promig tot i que els primers dies vam fer més kms que els darrers. Els paisatges asturians bellíssims i els allotjaments rurals econòmics i molt xulos (no vam arribar a allotjar-nos en albergs per a peregrins perquè quasi no n'hi havia, la majoria eren albergs de la xarxa d'albergs d'Asturies als quals no hi volien gossos però quasi ens valia el mateix dormir en un d'aquests albergs que en una casa rural, i en un alberg haguéssim dormit amb una multitud de gent i a les cases rurals teníem una habitació per nosaltres sols i amb dutxa i acceptaven el Bitxo, uns 15€/persona). Més endavant, quant puguem, farem la part restant del Camino de Santiago de la costa o del nord per Astúries...