Quant dissabte al matí, estant a la ràdio, veient cada cop més pluja i llamps, ens va marxar el llum a 3/4 parts del programa, vaig pensar: aquest serà un cap de setmana de sofà! Al final, però, ha sigut ben profitós: amb en Genís, dissabte havent dinat, tot llegint El 9 Nou, vam descobrir que diumenge al matí tenia lloc la Travessa del Ripollès i vam decidir anar-hi i, a més, vam improvisar anar al cine i sopar a la creperia el dissabte al vespre. Per altra banda, el meu pare va anar a la Cursa de Cantonigròs "Memorial Ramon Oliu" de 10km i va fer un temps de 51:02 minuts, quedant 66è de la classificació general on hi havia un total de 124 participants, entre ells l'Arcadi Alibés.
La travessa començava a l'inici de la Ruta del Ferro (a la gasolinera Petrocat) a les 7:30 i nosaltres vam arribar-hi a les 7:45, ja no hi havia taula d'inscripcions i el cotxe escombra estava a punt de marxar, quina vergonya! mai m'havia passat! Per sort, ens van deixar inscriure... Amb les presses, però, vaig posar tota la paperassa que ens havien donat a la motxilla i just vaig quedar-me amb un mapa a la butxaca per tenir alguna informació a mà.
En Genís m'havia dit: anirem al meu pas, que si no acabo KO. Però, com que vam arribar tard i teníem el cotxe escombra trepitjant-nos els talons, m'anava dient: va! tira! no et paris!
Al cap de 1 hora vam avançar 3 avis i al cap de no res vam unir-nos a un grup nombrós de gent que anava xino-xano. En aquest grup hi havia una parella de "labradors" que van saludar al Bitxo. Pràcticament fins a l'arribada vam anar amb ells, ara al davant, al darrera.
A l'arribar a un pla, uns quants vam aprofitar per avançar als que anaven al capdavant del grup nombrós i que el feien anar lent. I... més pujada. Des que havíem començat que no paràvem de pujar, així que vaig animar a en Genís dient-li que segurament fins a l'esmorzar seria tot pujada i després tot baixada.
Després de 2 hores de caminar, vam arribar a l'esmorzar, que estava als peus del Turó de l'Àliga. Des del mirador del Turó de l'Àliga, degut a la boira i als núvols, no es veia res, bé, una massa blanca, llàstima. L'esmorzar va estar bé: un mateix s'agafava el pa que volia, se'l sucava amb tomàquet, se l'amania amb sal i oli, i finalment s'hi posava botifarra o cansalada o formatge. En una taula hi havia garrafes d'aigua i porrons de vi, també estil self-service com l'entrepà. I en una altra taula síndria refrescant.
Després d'esmorzar i abans de continuar, vaig treure el mapa de la butxaca i vaig descobrir que estàvem a només 1/3 de la caminada, per tant, segurament vindria més pujada, Déu n'hi do per ser una caminada popular, vaig pensar, perquè la pujada que acabàvem de fer no havia estat poca. I també vaig comprovar, tal com havia pensat al passar per una zona rocosa, que havíem passat pels peus del cim de Sant Amand.
Ara tocava baixada per una pronunciada pendent de fang d'allò més relliscosa, talment un tobogan de fang. Vaig demanar als de davant si ens deixaven avançar-los perquè vigilaven tant que encara avui estaríem baixant al seu darrera, la baixada incita a deixar-se anar i si es va frenant és pitjor. Sort que hi havia boixos! Són d'allò més resistents i ens van servir de barana per baixar sense anar de cul a terra cap cop.
Després de la baixada bèstia, vam continuar perdent alçada però no tan bruscament i vam planejar una mica creuant alguns torrents (que van fer feliços al Bitxo i als "labradors").
I vam arribar a la C-26, la carretera que va de Ripoll a St Joan de les Abadesses. Al matí l'havíem creuat per fer la Serra de Vidabona i ara la tornàvem a creuar per fer la Serra del Boix. En aquí hi havia un segon avituallament amb plàtans i aigua per encarar amb forces la pujada a la Serra del Boix.
En aquí en Genís va alentir el pas, i vam deixar d'anar en companyia dels dos "labradors". Segons els meus càlculs veient les corbes de nivell del mapa de la butxaca, havíem de fer uns 200 m de desnivell fins a la Serra del Boix. Vam fer la pujada amb fang, mooolt fang, només dir que els pantalons van quedar enfangats fins per sobre els genolls. A dalt hi havia un tercer avituallament amb taronges que se'ns van posar d'allò més bé. La parella que hi havia a l'avituallament ens van preguntar si quedava molta gent. Ni idea. Sabíem que no érem els últims perquè a l'esmorzar havíem deixat molta gent però també era cert que semblava que no hi hagués ningú darrera nostre. Ens van dir que molta gent, al creuar la C-26, havia decidit seguir la Ruta del Ferro per estalviar-se aquesta pujada. Aaaah!
Vam seguir i... sorpresa! un grup de burros catalans! només de veure'ns se'ns van acostar i jo tota feliç pensant que volien que els toquéssim però... no! a la que estiràvem el braç s'apartaven! el que volien era contactar amb el Bitxo! sí! van venir tots junts i a l'uníson van abaixar els seus caps per fer un toc al cap del Bitxo, je je je! El Bitxo, que es va trobar de cop amb 4 caps immensos de burros catalans, va fer 3 passos enrere, que li van servir de poc perquè els burros catalans van seguir-lo, després el Bitxo va decidir anar darrera nostra i els burros catalans darrera del Bitxo fins que la ruta ens va fer sortir del seu tancat. Sort que no portàvem la Duna perquè sinó allà hi hagués hagut lladrucs de la Duna, curses, i cops de pota dels burros!
Bueeeno, ara només quedava una baixadeta i ja estaríem. En Genís va començar a notar molèsties al genoll, així que li vaig donar el meu pal perquè pogués baixar recolzant-se amb 2 pals i així alleugerir el seu genoll. I li vaig comunicar que creia que havíem fet 1.000m de desnivell positiu. I ell es va defensar: ho veus com és normal que estigui cansat? hem fet mooolt! jo diria que més de 1.000m de desnivell positiu!
La baixada, al contrari de la pujada fangosa, va ser un plis-plas. El primer que vaig fer a l'arribar va ser preguntar pels kms (teòricament eren 19 però jo creia que n'havíem fet més) i pel desnivell. I em van ensenyar un tríptic i vaig pensar: merda! però si el tens a la motxilla! però, clar, amb les presses, abans de començar no havíem mirat res! i, com que ens havíem assabentat de la travessa el dia abans, tampoc havíem mirat res per internet! Havíem fet 21 kms i 1.000m de desnivell positiu (ho havia encertat), 2.000m de desnivell en total. Guau! Per ser una caminada popular, és força! En Genís es va alegrar de saber que havia fet tot això i que només havia defallit al final.
La ruta em va encantar: no va ser facilíssima cosa que valoro positivament, quasi 0% d'asfalt, vam passar per moltes cases de pagès antigues com Vidabona o Can Janola, vam fer varis colls, boscos, vam passar pel costat de cims, vam travessar torrents, i tot per caminets bastant desconeguts però ben senyalitzats per l'organització.
En Genís m'havia dit: anirem al meu pas, que si no acabo KO. Però, com que vam arribar tard i teníem el cotxe escombra trepitjant-nos els talons, m'anava dient: va! tira! no et paris!
Al cap de 1 hora vam avançar 3 avis i al cap de no res vam unir-nos a un grup nombrós de gent que anava xino-xano. En aquest grup hi havia una parella de "labradors" que van saludar al Bitxo. Pràcticament fins a l'arribada vam anar amb ells, ara al davant, al darrera.
A l'arribar a un pla, uns quants vam aprofitar per avançar als que anaven al capdavant del grup nombrós i que el feien anar lent. I... més pujada. Des que havíem començat que no paràvem de pujar, així que vaig animar a en Genís dient-li que segurament fins a l'esmorzar seria tot pujada i després tot baixada.
Després de 2 hores de caminar, vam arribar a l'esmorzar, que estava als peus del Turó de l'Àliga. Des del mirador del Turó de l'Àliga, degut a la boira i als núvols, no es veia res, bé, una massa blanca, llàstima. L'esmorzar va estar bé: un mateix s'agafava el pa que volia, se'l sucava amb tomàquet, se l'amania amb sal i oli, i finalment s'hi posava botifarra o cansalada o formatge. En una taula hi havia garrafes d'aigua i porrons de vi, també estil self-service com l'entrepà. I en una altra taula síndria refrescant.
Després d'esmorzar i abans de continuar, vaig treure el mapa de la butxaca i vaig descobrir que estàvem a només 1/3 de la caminada, per tant, segurament vindria més pujada, Déu n'hi do per ser una caminada popular, vaig pensar, perquè la pujada que acabàvem de fer no havia estat poca. I també vaig comprovar, tal com havia pensat al passar per una zona rocosa, que havíem passat pels peus del cim de Sant Amand.
Ara tocava baixada per una pronunciada pendent de fang d'allò més relliscosa, talment un tobogan de fang. Vaig demanar als de davant si ens deixaven avançar-los perquè vigilaven tant que encara avui estaríem baixant al seu darrera, la baixada incita a deixar-se anar i si es va frenant és pitjor. Sort que hi havia boixos! Són d'allò més resistents i ens van servir de barana per baixar sense anar de cul a terra cap cop.
Després de la baixada bèstia, vam continuar perdent alçada però no tan bruscament i vam planejar una mica creuant alguns torrents (que van fer feliços al Bitxo i als "labradors").
I vam arribar a la C-26, la carretera que va de Ripoll a St Joan de les Abadesses. Al matí l'havíem creuat per fer la Serra de Vidabona i ara la tornàvem a creuar per fer la Serra del Boix. En aquí hi havia un segon avituallament amb plàtans i aigua per encarar amb forces la pujada a la Serra del Boix.
En aquí en Genís va alentir el pas, i vam deixar d'anar en companyia dels dos "labradors". Segons els meus càlculs veient les corbes de nivell del mapa de la butxaca, havíem de fer uns 200 m de desnivell fins a la Serra del Boix. Vam fer la pujada amb fang, mooolt fang, només dir que els pantalons van quedar enfangats fins per sobre els genolls. A dalt hi havia un tercer avituallament amb taronges que se'ns van posar d'allò més bé. La parella que hi havia a l'avituallament ens van preguntar si quedava molta gent. Ni idea. Sabíem que no érem els últims perquè a l'esmorzar havíem deixat molta gent però també era cert que semblava que no hi hagués ningú darrera nostre. Ens van dir que molta gent, al creuar la C-26, havia decidit seguir la Ruta del Ferro per estalviar-se aquesta pujada. Aaaah!
Vam seguir i... sorpresa! un grup de burros catalans! només de veure'ns se'ns van acostar i jo tota feliç pensant que volien que els toquéssim però... no! a la que estiràvem el braç s'apartaven! el que volien era contactar amb el Bitxo! sí! van venir tots junts i a l'uníson van abaixar els seus caps per fer un toc al cap del Bitxo, je je je! El Bitxo, que es va trobar de cop amb 4 caps immensos de burros catalans, va fer 3 passos enrere, que li van servir de poc perquè els burros catalans van seguir-lo, després el Bitxo va decidir anar darrera nostra i els burros catalans darrera del Bitxo fins que la ruta ens va fer sortir del seu tancat. Sort que no portàvem la Duna perquè sinó allà hi hagués hagut lladrucs de la Duna, curses, i cops de pota dels burros!
Bueeeno, ara només quedava una baixadeta i ja estaríem. En Genís va començar a notar molèsties al genoll, així que li vaig donar el meu pal perquè pogués baixar recolzant-se amb 2 pals i així alleugerir el seu genoll. I li vaig comunicar que creia que havíem fet 1.000m de desnivell positiu. I ell es va defensar: ho veus com és normal que estigui cansat? hem fet mooolt! jo diria que més de 1.000m de desnivell positiu!
La baixada, al contrari de la pujada fangosa, va ser un plis-plas. El primer que vaig fer a l'arribar va ser preguntar pels kms (teòricament eren 19 però jo creia que n'havíem fet més) i pel desnivell. I em van ensenyar un tríptic i vaig pensar: merda! però si el tens a la motxilla! però, clar, amb les presses, abans de començar no havíem mirat res! i, com que ens havíem assabentat de la travessa el dia abans, tampoc havíem mirat res per internet! Havíem fet 21 kms i 1.000m de desnivell positiu (ho havia encertat), 2.000m de desnivell en total. Guau! Per ser una caminada popular, és força! En Genís es va alegrar de saber que havia fet tot això i que només havia defallit al final.
La ruta em va encantar: no va ser facilíssima cosa que valoro positivament, quasi 0% d'asfalt, vam passar per moltes cases de pagès antigues com Vidabona o Can Janola, vam fer varis colls, boscos, vam passar pel costat de cims, vam travessar torrents, i tot per caminets bastant desconeguts però ben senyalitzats per l'organització.
Llàstima del temps. No ens va ploure però vam passar per varis llocs amb vistes i no vam veure res. I vam notar les conseqüències de la pluja del dissabte: el fang.
1 comentari:
Genís ets el meu ídol, d´aqui poc et veig amb unes malles, com van les agulletes, aquesta gent són perillosos,felicitats per la caminada. Lluis ets un Crack tiu, no se que dir, em fas por!!. Carme que es aixo de fer tard a una caminada ay ay ay!!.Bitxo amb el teu curriculum els debies guanyar aquells labradors.
Felicitats a tots i Salut.
Publica un comentari a l'entrada