St Amand

Destrossada. Així estava la meva esquena. Després de passar tota la setmana xunga, dissabte la fisio me la va rematar. No vindré mai més, li vaig dir uns quants cops. Que si demà pots anar a caminar? Si aguantes les agulletes, sí, je je je! Ni asseguda amb mil coixins, ni estirada al llit, ni panxa enlaire, ni panxa a terra, ni així ni aixà estava bé jo, inclús el contacte amb una suau ploma em feia mal. Estant jo espatxurrada al sofà, xupant més tele que mai per intentar obviar el dolor, en Genís m'anava dient "demà no et farà mal, no, per anar a caminar". Efectivament, diumenge no podia amb la meva esquena però... vaig anar a caminar. Això sí, arrossegant-me amb dos pals.

El lloc escollit va ser St Amand. És un d'aquelles llocs en que sempre que hi hem estat ens ha passat alguna cosa: o hi hem fet més voltes del compte per trobar el cim, o ens ha plogut a bots i a barrals... Aquest cop també va ser especial però per bé: va ser sortir de casa amb el cotxe i posar-se a ploure bastant, així que vam començar a fer-nos a la idea de que no podríem fer el cim però finalment el temps ens va respectar, i a la baixada de St Amand no ens ho esperàvem i vam trobar-hi força neu (en alguns punts cobria quasi mig pal de caminar), va estar bé, sobretot pels gossos (el Bitxo s'hi va ben rebolcar i la Duna se'n va menjar un munt).

En aquesta ocasió ens va acompanyar en Lluís de l'equip de suport del trailwalker, podeu veure les seves fotos al seu blog. A aquest pas, l'any vinent es passarà de l'equip de suport a l'equip caminador, je je je

Vam sortir de Bruguera passant per les cases del Serrat Roig, vam anar a St Julià de Saltor, d'allà vam pujar a St Amand per la xemeneia (ja us podeu imaginar perquè té aquest nom), vam baixar fins a Coll de Jou trobant força neu en el primer tram, i vam tornar a Bruguera per la pista.