Diria que aquest diumenge vaig fer... ni 1 km! El Bitxo estarà tota la setmana emprenyador perquè no ha gastat energies... Això sí, vaig estar ben acompanyada.
dilluns, 22 de març del 2010
divendres, 19 de març del 2010
14/03/2010 Cabrera nevat
Darrerament hem estat a Cabrera uns quants cops, o si més no al Collsacabra, però hem repetit perquè ha sigut un dels llocs de la comarca on més neu va caure. A Manlleu i a Torelló, els punts més baixos de la comarca, la neu no va arribar als 20 cms, es va quedar als 18 cms. Ben a tocar, a Vic, a la capital, la neu va superar per poc els 20 cms, 23 cms. A alguns punts, com al Collsacabra, en canvi, van caure entre 60 i 70 cms de neu. Així, si a Manlleu l’endemà de la nevada ja quasi no quedava res perquè no va nevar tant, van passar les màquines lleva-neus, els cotxes i els peatons van anar amunt i avall, va sortir el sol, etc, a Cabrera sí que vam trobar neu i gel, i força, i no l’endemà sinó 6 dies després. En els punts més opacs els gossos tenien la sort de no enfonsar-se en la neu perquè estava congelada i el seu pes no era suficient com per aixafar-la, però en d’altres punts s’enfonsaven com nosaltres però, clar, el Bitxo per exemple, quedava quasi tot cobert i havia d’anar fent salts. Nosaltres, en canvi, xap-xap-xap, així que, tot i que la caminada no era molt llarga, vam tardar lo nostre per la dificultat de caminar per la neu. Potser hi hauríem d’haver anat amb raquetes! La Duna és va fer un fart de menjar neu, li encanta el fred! Vam deixar el cotxe a St Julià de Cabrera i vam pujar a Cabrera per l’Osca i vam baixar-ne per les típiques però sempre impressionants escales.
Les nostres petjades
Gossos amb problemes 
No sé si s'aprecia, tota la roca està recoberta de gel 
Enmig del bosc nevat
Quiets! Que faig una foto... 
Passada l'Osca, vistes de Cabrera
Cabrera
Vistes del Puigsacalm i dels Pirineus 
Al camí de tornada, semblava que algú s'hagués dedicat a fer una pista perquè tots puguéssim circular bé per la neudimecres, 10 de març del 2010
08/03/2010 Nevada
Arreu no paren de demanar experiències personals. I és que n’hi ha tantes!
Jo vaig anar a treballar a Barcelona. Inconscient? Jo crec que no. Primer, sempre vaig en transport públic i, segon, si cada cop que activen el Pla NeuCat em quedés a casa, a l’estiu no tindria vacances i, a sobre, inútilment perquè la majoria de vegades tot queda en un no-res. Era conscient que segurament m’hauria de quedar a dormir a Barcelona però, il·lusa de mi, vaig creure que el destí era bo per mi en aquell moment: mai agafo el tren perquè n’estic més que escarmentada però els autobusos no anaven i se’m va acudir anar a treure el cap a l’estació de tren per esgotar totes les possibilitats abans de buscar un hostal i, sorpresa, va resultar que el tren de les 15:21 que surt de Plaça Catalunya direcció la Tour de Carol va sortir puntual (la majoria de trens portaven uns 20 minuts de retard i el meu no, contràriament al que normalment passa). Total, que vaig pujar al tren, confirmant que l’home és l’únic animal que ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra. Tot i que, com més hi penso, més crec que el destí va seleccionar un a un els passatgers d’aquell tren: jo, si hagués vist que el tren portava retard no hi hagués pujat, una parella amb la que vaig compartir companyia al tren resulta que havien anat a Barcelona al metge després de que els canviessin la visita que tenien pel dimecres per precisament aquest dilluns de neu i també resulta que per 5 minuts van perdre el tren anterior que era el que volien agafar...
En fi, que així va anar l’ “atracció” de viatjar en tren de Barcelona a Vic:
15:21 Plaça Catalunya
Molts tren van en retard però, miraculosament, el de la Tour de Carol no. Decideixo pujar-hi.
16:00 – 16:15 Parets del Vallès
Ens fan canviar de tren.
16:21-20:21 Granollers
4 hores parats. Com que estava al primer vagó i anava sortint gent de la cabina de conducció doncs els passatgers preguntaven i potser els del primer vagó vam estar més informats que la resta. Primer ens diuen que les agulles dels canvis de direcció de les vies estan congelades. Deduïm que per això a Parets del Vallès hem canviat de tren. Però, com potser que les agulles estiguin congelades a les 16:00 de la tarda? Com que les agulles que tenim al davant no les poden arribar a fer funcionar ens diuen que anirem un tros enrere i que intentaran fer funcionar les agulles que tenim al darrera, però no ens movem. Ens diuen que porten combustible per intentar descongelar les agulles. Ens diuen que no utilitzen el combustible perquè on el volien tirar hi ha fusta. Veiem passar 3 treballadors amb pales, amb combustible, sense res... (?) També ens diuen que tot Catalunya està paralitzat, tant per carretera com per tren (excepte direcció aeroport i cap a Tarragona). Ens diuen que aquell tren anirà a la Tour de Carol ja sigui a les 19:00, a les 23:00 o demà però que ha d’arribar a la Tour de Carol (no sé perquè era tan important que arribés a la Tour de Carol). Cap al final ens diuen que hi ha un arbre caigut a la via més endavant i que, per seguretat nostre, no avancem perquè millor estar parats en una estació que no al mig de les vies. Un individu que passa esquiant pel carrer paral·lel a la via ens distreu. Va nevant, però arriba un moment que para. La neu de fora es va fonent. Es va fent fosc. Com a mínim, al tren hi ha llum i calefacció i, no sé si tenim permís per sortir, però la gent surt a fer un cigar, a fer un pipí (el wc del tren no funciona), a comprar menjar (molta gent, com jo, encara no havia dinat i, per cert, el bar de l’estació estava tancat), a veure la neu, etc. Quant per fi arrenquem, 4 hores més tard i enmig d’aplaudiments, jo no ho arribo a veure però algú diu que ens deixem passatgers al terra (flipant).
20:30-20:45 Les Franqueses del Vallès
Acabem d’arrencar de Granollers il·lusionats i ens parem al cap de no res... Per sort, només és una estoneta.
21:00-23:15 La Garriga
En aquí puja gent que es veu que estava esperant que passés un tren des de les 15:00. Compten el passatge però ni el que ens compta sap ben bé perquè. Un petit detall: ens porten entrepans del Viena i ampolles d’aigua (per això el recompte del passatge). En aquí ens paren els llums i la calefacció del tren. Sorprenentment, en aquí quasi no es veu neu. De tant en tant entra un informador. Ens diu que la carretera està tallada i que per això no poden posar autobusos i que per això no cal que molestem als nostres familiars i amics perquè ens vinguin a buscar. També ens diu que hi ha no un arbre sinó varis arbres i posts i no sé quantes coses més caigudes a la via i que en principi tirarem endavant però no sap quant perquè no sap quant estarà neta la via. A les 22:00 l’informador ens diu que en 45 minuts – 1 hora avançarem cap a Vic i que sembla ser que de Vic cap al final no hi ha problemes (flipant). A les 23:00 recuperem els llums i la calefacció del tren. Tot seguit passen a preguntar-nos un a un el nostre destí (hi ha unes 5 persones que van a la Tour de Carol!). A les 23:10 passa un tren cap a Barcelona (algú diu que estava parat a St Martí de Centelles des de les 16:00). A les 23:15, per fi, arrenquem.
23:15-23:56 La Garriga – Vic
Poc després d’arrencar de La Garriga, xirrim-xarram!, ens emportem vés a saber què (un gruix de neu, una branca, ...). Tot i que, en principi, el tren era semi-directe, ara anem parant a totes les estacions. I ara sí que veiem gruixos considerables de neu. Quant falta no res per arribar a Vic, el tren es para, els llums també es paren... tots fem un oooh! (de, “no pot ser!”) però, per sort, només son uns segons.
23:56 Vic
Per fi! Han sigut 8 hores i 35 minuts de tren. Mai havia amortitzat tan un bitllet! Comentar que la gent s’ha pres o ha aguantat el viatge força bé, no sé si perquè som civilitzats o si perquè teníem coll avall que amb la nevada segurament ens trobaríem amb alguna cosa així. La qüestió és que tothom ha estat xerrant amb els veïns de viatge, inclús rient, i que ningú ha perdut els nervis.
I la meva experiència personal amb la nevada acaba traient la neu que cobreix el meu cotxe que, per cert, he estat una estona buscant perquè no el reconeixia amb tot el gruix de neu que el cobria, sortint del lloc on el tenia aparcat gràcies a que dos nois que anaven també al tren m’ajuden empenyent-lo, i, després d’una conducció lenta per precaució, arribant a Manlleu sana i salva a les 00:30.
I l’endemà? Doncs segurament podria haver anat a treballar, això sí, arribant tard perquè la carretera estava tallada i els trens anaven en retard, però he decidit quedar-me a casa, tot i que amb algun remordiment per no anar a treballar però esgotada per les 9 hores de tren del dia anterior... I, evidentment, amb el Bitxo hem anat a tocar la poca neu que quedava i a relliscar amb el gel, sota un magnífic sol.
Jo vaig anar a treballar a Barcelona. Inconscient? Jo crec que no. Primer, sempre vaig en transport públic i, segon, si cada cop que activen el Pla NeuCat em quedés a casa, a l’estiu no tindria vacances i, a sobre, inútilment perquè la majoria de vegades tot queda en un no-res. Era conscient que segurament m’hauria de quedar a dormir a Barcelona però, il·lusa de mi, vaig creure que el destí era bo per mi en aquell moment: mai agafo el tren perquè n’estic més que escarmentada però els autobusos no anaven i se’m va acudir anar a treure el cap a l’estació de tren per esgotar totes les possibilitats abans de buscar un hostal i, sorpresa, va resultar que el tren de les 15:21 que surt de Plaça Catalunya direcció la Tour de Carol va sortir puntual (la majoria de trens portaven uns 20 minuts de retard i el meu no, contràriament al que normalment passa). Total, que vaig pujar al tren, confirmant que l’home és l’únic animal que ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra. Tot i que, com més hi penso, més crec que el destí va seleccionar un a un els passatgers d’aquell tren: jo, si hagués vist que el tren portava retard no hi hagués pujat, una parella amb la que vaig compartir companyia al tren resulta que havien anat a Barcelona al metge després de que els canviessin la visita que tenien pel dimecres per precisament aquest dilluns de neu i també resulta que per 5 minuts van perdre el tren anterior que era el que volien agafar...
En fi, que així va anar l’ “atracció” de viatjar en tren de Barcelona a Vic:
15:21 Plaça Catalunya
Molts tren van en retard però, miraculosament, el de la Tour de Carol no. Decideixo pujar-hi.
16:00 – 16:15 Parets del Vallès
Ens fan canviar de tren.
16:21-20:21 Granollers
4 hores parats. Com que estava al primer vagó i anava sortint gent de la cabina de conducció doncs els passatgers preguntaven i potser els del primer vagó vam estar més informats que la resta. Primer ens diuen que les agulles dels canvis de direcció de les vies estan congelades. Deduïm que per això a Parets del Vallès hem canviat de tren. Però, com potser que les agulles estiguin congelades a les 16:00 de la tarda? Com que les agulles que tenim al davant no les poden arribar a fer funcionar ens diuen que anirem un tros enrere i que intentaran fer funcionar les agulles que tenim al darrera, però no ens movem. Ens diuen que porten combustible per intentar descongelar les agulles. Ens diuen que no utilitzen el combustible perquè on el volien tirar hi ha fusta. Veiem passar 3 treballadors amb pales, amb combustible, sense res... (?) També ens diuen que tot Catalunya està paralitzat, tant per carretera com per tren (excepte direcció aeroport i cap a Tarragona). Ens diuen que aquell tren anirà a la Tour de Carol ja sigui a les 19:00, a les 23:00 o demà però que ha d’arribar a la Tour de Carol (no sé perquè era tan important que arribés a la Tour de Carol). Cap al final ens diuen que hi ha un arbre caigut a la via més endavant i que, per seguretat nostre, no avancem perquè millor estar parats en una estació que no al mig de les vies. Un individu que passa esquiant pel carrer paral·lel a la via ens distreu. Va nevant, però arriba un moment que para. La neu de fora es va fonent. Es va fent fosc. Com a mínim, al tren hi ha llum i calefacció i, no sé si tenim permís per sortir, però la gent surt a fer un cigar, a fer un pipí (el wc del tren no funciona), a comprar menjar (molta gent, com jo, encara no havia dinat i, per cert, el bar de l’estació estava tancat), a veure la neu, etc. Quant per fi arrenquem, 4 hores més tard i enmig d’aplaudiments, jo no ho arribo a veure però algú diu que ens deixem passatgers al terra (flipant).
20:30-20:45 Les Franqueses del Vallès
Acabem d’arrencar de Granollers il·lusionats i ens parem al cap de no res... Per sort, només és una estoneta.
21:00-23:15 La Garriga
En aquí puja gent que es veu que estava esperant que passés un tren des de les 15:00. Compten el passatge però ni el que ens compta sap ben bé perquè. Un petit detall: ens porten entrepans del Viena i ampolles d’aigua (per això el recompte del passatge). En aquí ens paren els llums i la calefacció del tren. Sorprenentment, en aquí quasi no es veu neu. De tant en tant entra un informador. Ens diu que la carretera està tallada i que per això no poden posar autobusos i que per això no cal que molestem als nostres familiars i amics perquè ens vinguin a buscar. També ens diu que hi ha no un arbre sinó varis arbres i posts i no sé quantes coses més caigudes a la via i que en principi tirarem endavant però no sap quant perquè no sap quant estarà neta la via. A les 22:00 l’informador ens diu que en 45 minuts – 1 hora avançarem cap a Vic i que sembla ser que de Vic cap al final no hi ha problemes (flipant). A les 23:00 recuperem els llums i la calefacció del tren. Tot seguit passen a preguntar-nos un a un el nostre destí (hi ha unes 5 persones que van a la Tour de Carol!). A les 23:10 passa un tren cap a Barcelona (algú diu que estava parat a St Martí de Centelles des de les 16:00). A les 23:15, per fi, arrenquem.
23:15-23:56 La Garriga – Vic
Poc després d’arrencar de La Garriga, xirrim-xarram!, ens emportem vés a saber què (un gruix de neu, una branca, ...). Tot i que, en principi, el tren era semi-directe, ara anem parant a totes les estacions. I ara sí que veiem gruixos considerables de neu. Quant falta no res per arribar a Vic, el tren es para, els llums també es paren... tots fem un oooh! (de, “no pot ser!”) però, per sort, només son uns segons.
23:56 Vic
Per fi! Han sigut 8 hores i 35 minuts de tren. Mai havia amortitzat tan un bitllet! Comentar que la gent s’ha pres o ha aguantat el viatge força bé, no sé si perquè som civilitzats o si perquè teníem coll avall que amb la nevada segurament ens trobaríem amb alguna cosa així. La qüestió és que tothom ha estat xerrant amb els veïns de viatge, inclús rient, i que ningú ha perdut els nervis.
I la meva experiència personal amb la nevada acaba traient la neu que cobreix el meu cotxe que, per cert, he estat una estona buscant perquè no el reconeixia amb tot el gruix de neu que el cobria, sortint del lloc on el tenia aparcat gràcies a que dos nois que anaven també al tren m’ajuden empenyent-lo, i, després d’una conducció lenta per precaució, arribant a Manlleu sana i salva a les 00:30.
I l’endemà? Doncs segurament podria haver anat a treballar, això sí, arribant tard perquè la carretera estava tallada i els trens anaven en retard, però he decidit quedar-me a casa, tot i que amb algun remordiment per no anar a treballar però esgotada per les 9 hores de tren del dia anterior... I, evidentment, amb el Bitxo hem anat a tocar la poca neu que quedava i a relliscar amb el gel, sota un magnífic sol.
Passeig del Ter
Espai per a gossos
El Bitxo content a la neu
07/03/2010 Caminada de St Martí de Centelles
La primera caminada popular d’Osona del 2010 va ser força multitudinària (més de 1.200 persones). Sort que els gafarrons formen una magnífica organització! http://www.gafarrons.org/
Vam fer uns 18 km, passant per l'altiplà que hi ha entre les rieres de Martinet i del Pujol, ric en restes neolítiques i ibèriques. L’esmorzar va ser al Turó de Montgrós. La caminada va estar molt bé i el record també (un bastó per caminar, d’allò més pràctic). Llàstima que no vam poder portar-hi els gossos perquè la Diputació i els propietaris de finques ramaderes van dir a l'organització que ho prohibissin.
La propera caminada popular d’Osona és l’11 d’abril als Hostalets de Balenyà.
Vam fer uns 18 km, passant per l'altiplà que hi ha entre les rieres de Martinet i del Pujol, ric en restes neolítiques i ibèriques. L’esmorzar va ser al Turó de Montgrós. La caminada va estar molt bé i el record també (un bastó per caminar, d’allò més pràctic). Llàstima que no vam poder portar-hi els gossos perquè la Diputació i els propietaris de finques ramaderes van dir a l'organització que ho prohibissin.
La propera caminada popular d’Osona és l’11 d’abril als Hostalets de Balenyà.
dilluns, 8 de març del 2010
PR C-41 de Gurb
El 28 de febrer vam decidir fer el PR C-41 de Gurb que vam descobrir en la nostra darrera sortida, que va ser el 7 de febrer a la Creu de Gurb. És un sender de petit recorregut (uns 20 kms) circular. Nosaltres el vam començar a St Bartomeu de Gurb direcció la Creu de Gurb, St Julià Sassorba (que no coneixíem), St Sebastià i retorn a St Bartomeu de Gurb. És bastant facilet però és xulo.
St Bartomeu de Gurb
Creu de Gurb
La Duna passant-s'ho la mar de bé
St Julià Sassorba
St Sebastià
07/02/2010 El 14è dels 100 cims: Creu de Gurb 842m
Com que la Plana de Vic és molt plana (com el seu nom indica), tot i que el cim és baix té bones vistes i pujar-lo té el seu què. Ara bé, després de les 24 hores del cap de setmana anterior, em vaig quedar amb ganes de caminar més i dilluns vaig estar de mal humor.
dimarts, 2 de març del 2010
24 hores a muntanya: Olot-Vic (30 i 31 de gener de 2010)
L’any passat, al tenir la iaia a l’hospital, ens vam quedar amb les ganes de fer les 24 hores a muntanya d’Olot a Molló del Centre Excursionista d’Olot http://www.ceolot.org/
Doncs aquest any ens hem fet passar les ganes. La setmana anterior a la caminada ens vam assabentar d’ella i pim-pam-pum el meu pare es va animar i jo vaig fer les inscripcions sense estar gaire convençuda primer perquè a l’assabentar-nos d’ella tant de sobte no estava jo preparada per repetir unes 24 hores de caminada com les de la Matagalls-Montserrat i segon perquè aquest any el recorregut me’l coneixia força i a mi em motiven més els llocs nous.
El que no sabíem és que en aquesta caminada no tothom va al seu ritme sinó que és guiada i es va en grup. Així, ens vam trobar que gran part de la caminada (sobretot al començament) vam anar a un ritme més lent que el nostre i a sobre parant cada dos per tres amb el conseqüent trencament de ritme i refredament del cos. Va ser una experiència dura, molt dura, jo al veure al començament com anava la cosa vaig pensar que no acabaria la caminada perquè em ratllaria o perquè passaria molt fred, i realment molts cops vaig pensar en abandonar però m’anava dient “va, una etapa més” i, no sé com, vaig arribar al final. Però tant el meu pare com jo estàvem tant fastiguejats que no ens vam dir res en tota la nit, els dos vam estar caminant amb el capcot i, apa, anar passant l’estona i aguantant el fred i les parades. Cap al matí, suposo que contents perquè ja només faltava una etapa, ens va venir la xerrera i els bons ànims.
A favor d’aquesta caminada he de dir que cada any canvien el recorregut cosa que a mi em motiva a repetir-la l’any vinent tot i el que he patit aquest any (no de cansament sinó de coco), que al final de cada etapa hi havia 30 minuts de bon menjar i un autobús per tornar a Olot aquells que no volien/podien continuar i que, evidentment, és impossible perdre’s i estar sol.
Per cert, que en aquesta caminada vam conèixer en Quim de St Feliu de Guíxols http://ultraquim.blogspot.com/ Si tots aquells que pensen que nosaltres fem bestieses el coneguessin a ell o a persones com a ell, fliparien.
Doncs això és tot. Fa un temps pensava que mai arribaria a fer 24 hores caminant i... ja en porto 2! Em començo a fer por a mi mateixa...
Doncs aquest any ens hem fet passar les ganes. La setmana anterior a la caminada ens vam assabentar d’ella i pim-pam-pum el meu pare es va animar i jo vaig fer les inscripcions sense estar gaire convençuda primer perquè a l’assabentar-nos d’ella tant de sobte no estava jo preparada per repetir unes 24 hores de caminada com les de la Matagalls-Montserrat i segon perquè aquest any el recorregut me’l coneixia força i a mi em motiven més els llocs nous.
El que no sabíem és que en aquesta caminada no tothom va al seu ritme sinó que és guiada i es va en grup. Així, ens vam trobar que gran part de la caminada (sobretot al començament) vam anar a un ritme més lent que el nostre i a sobre parant cada dos per tres amb el conseqüent trencament de ritme i refredament del cos. Va ser una experiència dura, molt dura, jo al veure al començament com anava la cosa vaig pensar que no acabaria la caminada perquè em ratllaria o perquè passaria molt fred, i realment molts cops vaig pensar en abandonar però m’anava dient “va, una etapa més” i, no sé com, vaig arribar al final. Però tant el meu pare com jo estàvem tant fastiguejats que no ens vam dir res en tota la nit, els dos vam estar caminant amb el capcot i, apa, anar passant l’estona i aguantant el fred i les parades. Cap al matí, suposo que contents perquè ja només faltava una etapa, ens va venir la xerrera i els bons ànims.
A favor d’aquesta caminada he de dir que cada any canvien el recorregut cosa que a mi em motiva a repetir-la l’any vinent tot i el que he patit aquest any (no de cansament sinó de coco), que al final de cada etapa hi havia 30 minuts de bon menjar i un autobús per tornar a Olot aquells que no volien/podien continuar i que, evidentment, és impossible perdre’s i estar sol.
Per cert, que en aquesta caminada vam conèixer en Quim de St Feliu de Guíxols http://ultraquim.blogspot.com/ Si tots aquells que pensen que nosaltres fem bestieses el coneguessin a ell o a persones com a ell, fliparien.
Doncs això és tot. Fa un temps pensava que mai arribaria a fer 24 hores caminant i... ja en porto 2! Em començo a fer por a mi mateixa...
Xerrada sobre els rescats de muntanya
Es veu que els bombers del GRAE estan fent xerrades a diferents punts de Catalunya sobre els rescats de muntanya perquè tots plegats estem una mica nerviosos amb això d’haver de pagar. Doncs resulta que el 28 de gener van ser al Centre Cultural Can Costa i Font de Taradell i hi vam anar a treure el cap. Vam flipar perquè van explicar un munt d’anècdotes increïbles: que si la gent els truca perquè tenen el gos cansat, perquè han quedat a les 13:00 amb uns amics per dinar i no hi arribaran a temps perquè estan cansats, perquè tenen les xancletes de la platja espatllades perquè han anat a fer el Pedraforca amb elles i ara no es veuen amb cor de baixar, etc. Resulta que els rescats “normals” de gent que ha caigut i s’ha fet mal, de gent que s’ha perdut per culpa del mal temps sobtat, etc són els mateixos de sempre, però han augmentat els rescats “estúpids” perquè cada cop hi ha més gent poc preparada que va a la muntanya i perquè tenim el mòbil massa a mà i molt morro. No és just, doncs, que es gastin recursos en rescats innecessaris i més exposant-se a que realment hagin de fer un rescat necessari i que per fer-lo hagin d’esperar-se a que arribin els recursos perquè estan atenent un rescat innecessari. I és per això que s’ha decidit fer pagar els rescats de muntanya en cas d’anar amb roba no adequada (per exemple, en xancletes), en situacions no justificades (per exemple, estar cansat), i en zones de perill (per exemple, haver entrat en una zona on hi ha un cartell de perill). I també s’ha decidit que en els rescats “estúpids” s’hi faran anar els recursos menys importants (com els cotxes) per no malgastar i per guardar els recursos més importants (com els helicòpters) per si apareixen rescats “normals”. Coneixent tot això, ara a mi sí em sembla bé que es facin pagar els rescats de muntanya en les 3 situacions esmentades que són les que contempla la llei. Ara bé, es veu que de moment no han fet pagar a ningú, així que em sembla que tot acaba en un bla-bla-bla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)